Hi ha dies en què una ciutat es mira al mirall i descobreix la seva millor versió. El passat 22 de juny havia de ser un d’aquests dies. Sant Cugat retia homenatge als esportistes i a les entitats que, al llarg de la temporada, han conquerit campionats i han portat el nom de la nostra ciutat arreu. I els mèrits eren extraordinaris.
Com no sentir orgull d’Adriana Ranera, capaç d’aixecar els quatre títols possibles amb el Barça femení, inclosa la Champions League? Com no admirar la gesta del Club Voleibol Sant Cugat, que ha aconseguit quatre Campionats d’Espanya en categories infantil, cadet, juvenil i júnior, una fita inèdita en la història del voleibol espanyol? Però aquests són només dos exemples d’una realitat molt més àmplia: Sant Cugat és una ciutat d’esport, de talent i de clubs que treballen cada dia amb una dedicació admirable.
Ara bé, darrere de cada medalla, de cada copa i de cada celebració hi ha moltes persones que sovint passen desapercebudes. Hi ha pares i mares que passen hores al cotxe, que reorganitzen la seva vida familiar perquè els seus fills puguin entrenar, competir i créixer. Hi ha entrenadors que eduquen en l’esforç, la disciplina, el respecte i el treball en equip molt més enllà del resultat esportiu. Hi ha directius que, de manera sovint voluntària i desinteressada, dediquen infinites hores a gestionar clubs, buscar recursos, organitzar competicions i superar dificultats administratives.
Sense tots ells, senzillament, aquests èxits no existirien.
Per això és tan important que una ciutat els reconegui. Perquè l’esport no només fabrica campions; forma persones. És una escola de valors que difícilment es pot substituir.
Precisament per això resulta incomprensible que un acte destinat a celebrar aquest orgull col·lectiu acabés convertint-se en un exemple de desorganització.
El Govern Municipal no va ser capaç de preveure una qüestió tan elemental com el nombre d’assistents. Ningú va calcular quants esportistes serien homenatjats ni quants familiars els voldrien acompanyar en un dels dies més especials de la temporada. El resultat va ser tan surrealista com injust: l’acte es va haver d’improvisar en dues fases i es va demanar a familiars que ja ocupaven els seus seients que abandonessin l’auditori perquè hi poguessin entrar altres esportistes i les seves famílies.
Costa d’entendre que algú consideri acceptable fer fora els avis, els pares o els germans que havien anat a compartir un moment irrepetible. Costa encara més d’entendre que això passi en una ciutat que presumeix constantment del seu teixit esportiu.
Aquest episodi posa de manifest una realitat preocupant: des de la regidoria d’Esports i des del govern municipal sembla que es desconeix la dimensió real del que representa l’esport a Sant Cugat. No es tracta només de comptar llicències o subvencions. Es tracta d’entendre que darrere de cada esportista hi ha una família sencera. Que quan es convoca un acte de reconeixement no hi assisteix només qui rep el guardó, sinó totes aquelles persones que han fet possible aquell èxit.
L’esport santcugatenc mou milers de persones cada cap de setmana. Omple pavellons, camps i pistes. Genera cohesió, educa, crea sentiment de pertinença i projecta el nom de la ciutat molt més enllà del nostre municipi. Mereix, com a mínim, una administració que estigui a l’altura de la seva realitat.
Els nostres esportistes ens continuaran regalant victòries. Les famílies continuaran fent sacrificis. Els entrenadors seguiran educant. Els directius continuaran treballant de manera altruista.
Ara només falta que el Govern Municipal entengui, d’una vegada, tot el que representa l’esport per a Sant Cugat. I que la propera vegada que decideixi homenatjar-lo, estigui preparat per acollir tota la gent que, amb el seu esforç silenciós, fa possibles aquests èxits.
