Hi ha dies en què una ciutat es mira al mirall i descobreix la seva millor versió. El passat 22 de juny havia de ser un d’aquests dies. Sant Cugat retia homenatge als esportistes i a les entitats que, al llarg de la temporada, han conquerit campionats i han portat el nom de la nostra ciutat arreu. I els mèrits eren extraordinaris.

Mentre el govern de Junts i ERC projecta una nova Biblioteca Central multimilionària, els treballadors denuncien manca de personal, equipaments deteriorats i compromisos pendents de complir.

Vivimos en una época marcada por la incertidumbre. Una época en la que todo parece ir más deprisa que la capacidad de las instituciones para responder.

Durante las últimas horas, Barcelona ha vivido algo difícil de explicar únicamente con cifras, protocolos o agendas oficiales.

L’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes de les famílies i dels joves. És una realitat evident a Sant Cugat, a Barcelona i a gran part d’Espanya. El que ja no és tan evident és que molts dels qui avui es presenten com a salvadors són, en bona mesura, responsables de la situació a què hem arribat.

En Valldoreix llevamos demasiado tiempo viendo cómo el gobierno de izquierdas se instala en una peligrosa deriva política basada en minimizar los problemas reales de nuestros vecinos.

Hay determinados servicios públicos que definen la calidad humana de una ciudad. Los servicios sociales son uno de ellos. No son un trámite administrativo más ni una estructura secundaria dentro del Ayuntamiento; son un servicio esencial por ley y, para muchas personas, el último apoyo cuando todo lo demás falla.

El Partit Popular de Valldoreix vam portar al ple del passat mes de febrer la proposta per realitzar l'encomana de gestió a Sant Cugat del projecte de l'avinguda del Baixador, una actuació necessària i llargament esperada pels veïns de la zona. En aquell mateix ple, vam preguntar directament al president de l'EMD quan es faria efectiva aquesta encomana.

Junts ha dado un paso extraño en las últimas semanas: presentar la gestión de Josep Maria Vallès como un modelo de éxito digno de exportar. Y sorprende, porque más allá de la propaganda, la realidad que viven los vecinos de Sant Cugat es muy distinta.